Timbre març (2020)

Al mes de març escoltarem dos fragments de l'Ouverture en Do de Marianne von Martines (1744-1812). 

Marianne von Martines fou una compositora, pianista i cantant austríaca, de família espanyola exiliada a Nàpols després de la Guerra de Successió. El seu pare era majordom del nunci apostòlic a la Cort Imperial de Viena.
La seua tutela educativa, com la dels seus germans, va anar a càrrec de Metastasio, que projectà els seus coneixements musicals en ells, especialment en Marianna. Ben aviat va aconseguir que fera classes de clavecí amb Haydn.
Gràcies a Metastasio, Marianna també disposava d’uns coneixements generals molt superiors als estàndards que solien assolir les dones en aquell temps. Parlava italià i alemany com a llengües mare, però segons consta en una carta autobiogràfica dirigida al pare Martini, també dominava el francés, i segons el musicòleg Charles Burney, present a Viena a l’època, també podia parlar anglés.
La música de Martines va ser reconeguda i premiada en l’àmbit europeu. El 1773 fou nomenada membre honorària de l’Acadèmia Filharmònica de Bolonya, i fou la primera dona a rebre aquest honor.
Marianne no va poder obtenir mai un càrrec important a la cort, ja que la seua condició de dona ho feia impensable. 

Timbre febrer (2020)

Per a Elisa és una bagatel·la per a piano sol, composta en la menor per Beethoven. És una de les obres més conegudes del compositor. La peça va ser publicada per primera vegada en 1867 en una transcripció de Ludwig Nohl, suposadament basada en un manuscrit autògraf de l'existència del qual no existeix cap prova.
El musicòleg i pianista Lucca Chiantore ha demostrat en la seua monografia Beethoven al piano (Barcelona, 2010) que existeixen proves suficients per a afirmar que Beethoven no va ser qui va donar la forma definitiva a aquesta obra, i que Ludwig Nohl es va basar, en realitat, en els esbossos del conegut manuscrit 116 de la Beethoven Haus.

 La bagatel·la és una composició musical àgil i curta, sense més pretensions, originària del moviment romàntic i generalment de caràcter "melós". La seua forma sol ser A-B-A, amb coda final. Les bagatel·les s’escriuen, generalment, per a piano sol.

Podeu escoltar-la ací:

Timbre novembre (2019)

En novembre escoltarem a la megafonia del centre un fragment inicial de la Badinerie de la Suite orquestral n. 2 BWV 1067 per a flauta i cordes de J.S. Bach (1685-1750).

La suite és una composició musical instrumental que consta d'un nombre indeterminat de moviments cadascun dels quals, tradicionalment, es basa en un ritme de dansa. Els diferents moviments es troben en la mateixa tonalitat (es podia canviar de tònica major a menor o a l'inrevés) i contrasten en ritme i caràcter. El nom de suite, precisament es deu a ser un conjunt de fragments o peces que sonen uns darrere dels altres, com una successió.

La Badinerie o badinage és una dansa breu i molt viva. Pren el seu nom del verb francès badiner (fer broma).  El terme va començar a usar-se a causa de la inclusió d'aquesta dansa com un dels moviments de la suite barroca, en veure’s com una peça breu, juganera i alegre.

Aquest fragment va sonar al timbre de l’IES entre maig de 2011 i maig de 2012.

Podeu escoltar-la completa al següent vídeo:

Timbre juny (2019)

En juny escoltarem a la megafonia del centre un fragment inicial de la Xicoteta serenata nocturna  de W. A. Mozart (1756-1791).
Podeu escoltar-la completa al següent vídeo:

Timbre abril (2019)

Durant el mes d'abril escoltarem el fragment final del Minuet del Septet en Mib M, op. 20 de L.V. Beethoven.
Per a l'època de la composició d’aquesta peça per la poc usual combinació de set instruments (violí, viola, violoncel, contrabaix, clarinet, trompa i fagot) i acabada en 1800, Beethoven tenia 30 anys, portava set establert a Viena, i la sordesa havia començat a inquietar-lo seriosament. Mentrestant, desenvolupa una ingent producció cambrística, per satisfer l'ànsia musical dels seus amics nobles. La noblesa i l'alta burgesia acabaven de descobrir la natura, de manera que la música que burgesos i nobles aficionats podien executar en tertúlies a l'aire lliure tenia gran demanda.
El Septet va ser un èxit immediat des de la seua aparició, encara que Beethoven mantindrà perennement amb l'obra certa distància. Dirà, més tard: "... hi ha en ell molta imaginació però poc art ... En aquella època jo no sabia compondre, ara crec que sí que sé".
Escolteu el Minuet complet:

Timbre març (2019)

Al mes de març escoltarem 3 fragments del Children's Carnival op. 25 d'Amy Beach:

• Promenade
• Pantalon
• Harlequin 

Amy Beach estudia piano amb sa mare, Clara Imogene Marcy Cheney, convertint-se ràpidament en una nena-prodigi de l'instrument, que fa el seu primer recital als 7 anys.
 El 1875 la seua família es trasllada a Boston. Allà estudiarà harmonia, contrapunt i composició. Deu anys després debuta amb una de les orquestres més importants dels EUA, la Simfònica de Boston.
Casada amb el Dr. Henry Beach, limita les seues aparicions públiques, dedicant-se gairebé en exclusiva a la composició. Autora pionera - és la primera americana a compondre una simfonia- va aconseguir obrir les portes de les societats musicals de l'època a les moltes dones que al segle XX desitjaven veure interpretades les seues obres. El seu estil, no alié a les influències de Wagner, Brahms i Debussy, s'enriqueix amb el folklore americà i amb el seu talent per ideació de melodies.
Després de la mort del seu marit en 1910, reprén la seua carrera interpretativa amb una gira que comença a Alemanya i per la qual es dóna a conéixer com a intèrpret i compositora per Centreeuropa, tornant als EUA en 1914, per dedicar-se amb èxit a la seua carrera de pianista i compositora. 

 

Timbre febrer (2019)

Al timbre de febrer escoltarem un fragment de l'obertura d'Orfeu als inferns de J. Offenbach (1819-1880).

Orfeu als inferns (Orphée aux enfers) és una òpera còmica en quatre actes amb música de Jacques Offenbach. Va ser estrenada al Théâtre des Bouffes de París el 21 d'octubre de 1858.
Va ser la primera vegada que Offenbach va usar la mitologia grega com a teló de fons per a una de les seues bufonades. El fragment que escoltarem, galop infernal, és famós fora dels cercles clàssics com la música del "Can-can" (fins al punt que la melodia és coneguda erròniament com “Can-can).

Orfeu als inferns és una burlesca adaptació del mite grec d'Orfeu i Eurídice. Orfeu és músic i Eurídice no és precisament un exemple de fidelitat conjugal. Plutó, que la festeja, com altres tants, oculta la seua veritable identitat i es fa passar per un tal Aristeu, un fabricant de mel. També Júpiter el rei dels déus, la pretén i per aconseguir-la es transforma en mosca, passant per l'ull del pany.
Quan Eurídice mor, Orfeu, encara que la detesta, ha d'anar a l'infern per rescatar-la, d'acord amb el que s’estableix. En l'infern veurà de tot: déus que ballen el can-can, que s'oposen a Júpiter cantant La Marsellesa o que dansen un minuet. Al final d'aquest accidentat viatge, just quan Orfeu està a punt de tornar a la Terra amb Eurídice, Júpiter li dóna una puntada de peu que l'obliga a girar-se. Eurídice, així, retorna als inferns, on és rebuda amb goig a una desenfrenada bacanal.

Timbre gener (2019)

Al timbre de gener escoltarem 2 fragments de preludis del Clave ben temperat de J. S. Bach:

• Núm. 1 en do major BWV 846
• Núm. 3 en do# major BWV 848

 El clavecí ben temperat (en alemany: Das wohltemperierte Klavier) és el nom de dos cicles de preludis i fugues compostos el 1722 i 1740 per Johann Sebastian Bach en totes les tonalitats majors i menors de la gamma cromàtica per a instrument de teclat. Els dos llibres actualment són coneguts com El clavecí ben temperat i són anomenats Llibre I i Llibre II, respectivament. El clavecí ben temperat és considerat una de les composicions més influents a la història de la música clàssica.
Va ser la primera col·lecció d'obres per a les 24 tonalitats del nostre sistema tonal.
Al timbre escoltarem versions amb piano.

El clavecí, molt conegut i utilitzat durant el Barroc, va anar caient en l'oblit, i la majoria de les peces escrites per a ell van començar a ser interpretades amb el nou fortepiano, avantpassat del piano modern; com el seu nom indica, permet canvis de volum amb només variar la intensitat de pulsació de les tecles, mentre que el clavecí no: la seua intensitat de so és uniforme, sense contrastos.

Timbre novembre (2018)

Al mes de novembre escoltarem aleatòriament:

• Dansa del Sabre
• Lezghinka 

del ballet Gayaneh d'Aram Khatxaturian.

Nascut a Tbilisi, Aram Khatxaturian, era fill de pares pobres que no podien pagar la seua educació. No va ser fins a 1921 que es va traslladar a Moscou i va entrar a la Gnesin School of Music.
Gayaneh - el seu segon ballet- va ser escrit el 1942. Presenta un argument propi de l'època soviètica: Gayaneh, l'heroïna d'aquesta història (i el nom de pila, per cert, coincideix amb el de l'esposa del propi Khatxaturian) està casada amb un mandrós borratxo, al qual denúncia per representar una amenaça per a la col·lectivitat; ell l'ataca, però en el moment decisiu apareix una patrulla de l'Exèrcit Roig que la salva El malvat protagonista està exiliat, i el ballet acaba amb goig general i un brillant conjunt de danses nacionals, incloent:

• Dansa del Sabre: dansa d'espases armènia, en la qual els dansaires mostren la seua habilitat amb els sabres. La secció central incorpora una cançó tradicional armènia.

• Lezghinka: és el nom col·lectiu originalment donat pels russos a totes les danses caucàsiques unides per un ritme ràpid de 6/8. Pot ser només masculí o en parella. La melodia és clara i dinàmica, el ritme és ràpid. L'home, imitant a l'àguila, cau de genolls, salta i balla amb passos concisos i moviments forts i aguts de braços i cos.

Timbre octubre (2018)

Al mes d'octubre escoltarem aleatòriament:

• Pini di Roma: I pini di Villa Borghese 
• Feste romane: L’ottobrata

del compositor Ottorino Respighi (Bolonya, 9 de juliol de 1879 - Roma, 18 d'abril de 1936), compositor, musicòleg i violinista italià. Conegut fonamentalment pel conjunt de tres poemes simfònics anomenat com la Trilogia Romana (Pini di Roma, Fontane di Roma i Feste romane) i les suites d'Àries i Danses Antigues.

L’ottobrata romana eren les festes d’octubre que tancaven la collita. Van ser organitzades amb l'únic propòsit d’esbarjo i evasió, tant per a la noblesa com per al poble.

Villa Borghese és un gran parc enjardinat d'estil anglès naturalista situat a Roma. És la seu de la famosa Galeria Borghese.

Timbre juny (2018)

Acabem el curs amb la mateixa música amb la qual vàrem començar: banda sonora de la campanya En defensa de la Pública de YADAM. (Més informació: yoestudieenlapublica.org)

Es tracta d’una música que, a manera de ritornello, ens ha acompanyat en diverses ocasions des de 2012. També és una de les músiques que més peticions de reposició acumula. Diuen els neurobiòlegs que, en general, ens agrada la música perquè ens recorda alguna cosa i ens ajuda a tornar a viure una emoció específica. Encara que un sol so no té cap valor de recompensa en si mateix, quan està combinat amb altres, el cervell pot identificar-lo com una cosa plaent des d'un punt de vista cognitiu. Esperem poder continuar creant vivències joioses dintre del gran concert vital.
Podeu escoltar/descarregar la cançó completa ací.

Timbre maig (2018)

Al mes de maig escoltarem dos fragments del ballet de Txaikovski El trencanous:

• Dansa dels mirlitons
• Vals de les flors

El trencanous és un ballet, estrenat el 18 de desembre de 1892, que explica un conte de Nadal.
Tot va començar una nit freda d'hivern quan la família Siberhaus obria els regals de nadal. A la Clara, la filla menuda i protagonista d'aquesta història, li va encantar un trencanous, però els seus germans se'n reien. "És una joguina lletja i vella", deien. I li’l van trencar. Per sort, la Clara tenia un oncle enginyós, que li’l va deixar com nou. Aquella nit, la Clara va dormir ben agafada al trencanous i va tenir un somni. A partir d’ací comença una gran aventura. 

Podeu veure el ballet ací:

Timbre abril (2018)

Al mes d'abril escoltarem dos fragments del Boléro de Maurice Ravel (1875-1937). 

Boléro és un ballet per a orquestra en do major compost per Maurice Ravel l'any 1928. La seua melodia obsessiva i la riquesa orquestral l'han convertit en una de les obres musicals més cèlebres i més difoses arreu del món. Suscitant en els oients una mescla d'estupor i fascinació, el Boléro de Ravel sempre ha magnetitzat els públics i ha desconcertat la crítica. Però la seua immensa popularitat tendeix a encobrir l'amplitud de la seua originalitat i les intencions de l'autor.

Comentaris sobre l'obra:

• «Es tracta d'una dansa amb un moviment molt moderat i constantment uniforme, tant pel que fa a la melodia com a l'harmonia i el ritme, aquest darrer marcat sense interrupció per la caixa. L'únic element de diversitat hi és aportat pel crescendo orquestral» (Maurice Ravel, Esquisse autobiographique, 1928)
   
• «L'home corrent es dóna la satisfacció de xiular els primers compassos del Boléro, però pocs músics professionals són capaços de reproduir de memòria, sense una falta de solfeig, la frase sencera, amaga esmunyedisses i sàvies coqueteries.» (Émile Vuillermoz citat a : Colette et al, Maurice Ravel par quelques-uns de ses familiers, 1939)
   
• «La meua obra mestra? El Boléro, A veure! Malauradament, és buida de música.» (M. Ravel)

Escolteu-lo sencer ací:

Timbre Març (2018)

Al mes de març escoltarem aleatòriament els fragments inicials d'aquestes peces per a piano de Clara Wieck (1819-1896):

• Toccatina
• Polonaise
• Marsch

La major part de les obres de Clara Wieck daten d'abans que complira divuit anys.
De manera excepcional per la seua època, Clara es va enfrontar al seu pare arribant als tribunals. Era menor d'edat i necessitava l'aprovació paterna per poder-se casar amb Robert Schumann, així que, com no la va obtenir, va deixar que la justícia intervinguera en el problema, fallant a favor dels joves.
No era estrany que una dona fóra concertista, però que componguera no era molt normal. Arran del seu matrimoni amb Schumann, hagué d'abandonar molt la dedicació a la composició; amb tot, malgrat tenir vuit fills, continuà component música de cambra i lied, i alhora impartí alguna classe. Va acompanyar el seu marit en diverses gires que van servir per a estendre la seua fama - i la de Robert Schumann - fora de les fronteres d'Alemanya. 

Podeu escoltar les peces d'aquest mes a la Playlist: Timbre IESCC

Timbre febrer (2018)

Al mes de febrer escoltarem aleatòriament fragments dels tercers moviments dels quatre concerts per a violí:

• Concert núm. 1 en mi major, Op. 8, RV 269, "La primavera"
• Concert núm. 2 en sol menor, Op. 8, RV 315, “L'estate"
• Concert núm. 3 en fa major, Op. 8, RV 293, “L'autunno"
• Concert núm. 4 en fa menor, Op. 8, RV 297, “L'inverno"

Podreu escoltar :

• Contrastos dinàmics (primavera i tardor): després d’una frase piano vindrà una altra forte.
• Stilo concitato (estiu i hivern): una manera d'escriure música al Barroc, desenvolupada per Claudio Monteverdi que compta amb efectes com ara la realització de moviments de notes ràpids i trinats dilatats com a símbol d'agitació bèl·lica o airosa.
• Clavicèmbal: instrument de corda polsada amb teclat. És un instrument de volum i dinàmica uniformes, la pressió dels dits no varia el volum. Va caure en l’oblit amb l’arribada del pianoforte. 

Timbre gener (2018)

Al mes de gener escoltarem aleatòriament 5 Fugues de J.S. Bach (1685-1750):

• Fuga I en Do Major, BWV 846
• Fuga II en Do menor, BWV 847
• Fuga III en Do# Major, BWV 848
• Fuga IX en Mi Major, BWV 854
• Xicoteta fuga en Sol menor, BWV 578 

La fuga és una forma instrumental polifònica contrapuntística en la qual hi ha un tema principal, anomenat subjecte, i uns temes secundaris (que poden sonar simultàniament amb el subjecte), anomenats contrasubjectes. El subjecte (i sovint els contrasubjectes) s'exposen per part de totes les veus en l'exposició. Després d'un episodi, sol venir el desenvolupament, on el compositor pot utilitzar una sèrie de tècniques contrapuntístiques per enriquir la fuga, així com modulacions. Abans del final de la fuga, es sol trobar un stretto, on el tema inicial és repetit per les veus de manera que abans que una veu acabe d'exposar-lo, la següent ja ha començat. Sovint, la fuga s'acaba amb un pedal de tònica i/o dominant. L'última vegada que s'exposa el subjecte sol ser en la tonalitat inicial. 

Per aprendre més coses sobre les fugues ací teniu a Jaime Altozano (Youtuber)  explicant una de les fugues que escoltarem (la Xicoteta):

Timbre desembre (2017)

Al mes de desembre escoltarem el  Duo de les flors de l'òpera Lakmé de Léo Delibes  (1836-1891).
Es tracta d'una òpera en 3 actes estrenada en 1883 i ambientada en l'Índia Britànica de mitjan segle XIX.
Podeu escoltar aquest fragment ací:

Llista de reproducció de Timbres musicals

Hem preparat una llista de reproducció (Playlist) a Spotify amb totes les composicions que hem escoltat al timbre musical de l'IES ordenades cronològicament des de maig de 2011.

Aquesta llista anirà actualitzant-se en cada canvi de timbre.
Podeu escoltar-la:

• des del mòdul d'aquest Bloc (dalt-dreta).
• seguint aquest enllaç: Timbre IESCC.
• des de l'app d'Spotify escanejant el codi de la imatge que acompanya aquesta entrada.
• ací mateix:

Recordeu que el timbre musical dura uns 45''. A la llista de reproducció s'inclouen les composicions completes.

Timbre novembre (2017)

Al mes de novembre escoltarem aleatòriament fragments d'aquestes obres de Vivaldi (1678-1741):

• 3 tercers moviments de sinfonie avanti l'opera de Griselda, Ottone in Villa i Bajazet (Il Tamerlano)
• El motet sacre Nulla in mundo pax sincera

Sinfonie avanti l’opera: L'obertura italiana, també anomenada obertura napolitana és una peça orquestral que preludia una obra més extensa i que presenta una estructura de tres temps segons la seqüència ràpid - lent - ràpid, en oposició a l'obertura francesa (lent - ràpid - lent).
En el món operístic del barroc italià, aquest tipus d'obertures eren denominades sinfonie avanti l'opera.

Escolteu ací el motet complet:

Timbre octubre (2017)

Entre classe i classe escoltarem un fragment de La Bomba, Ensalada de Mateu Fletxa el Vell (1481-1553).

Mateu Fletxa el Vell fou un compositor del Renaixement. La seua principal contribució va ser la creació del gènere musical de l’Ensalada:

• Composició musical polifònica, d'estil madrigalesc formada d'elements heterogenis. És de caràcter festiu i humorístic, lligat en general amb la temàtica nadalenca, en el text literari de la qual es barrejaven diversos idiomes, i que en el transcurs del seu discurs musical canviava d'estil, de manera que donava així un marcat caràcter de joc al desenvolupament de l'obra.

 Podeu escoltar-la completa ací: