Dalt, al fons

Departament de Música de l'IES Clara Campoamor d'Alaquàs
@musicaiescc

Timbre juny (2019)

En juny escoltarem a la megafonia del centre un fragment inicial de la Xicoteta serenata nocturna  de W. A. Mozart (1756-1791).
Podeu escoltar-la completa al següent vídeo:


Timbre abril (2019)

Durant el mes d'abril escoltarem el fragment final del Minuet del Septet en Mib M, op. 20 de L.V. Beethoven.
Per a l'època de la composició d’aquesta peça per la poc usual combinació de set instruments (violí, viola, violoncel, contrabaix, clarinet, trompa i fagot) i acabada en 1800, Beethoven tenia 30 anys, portava set establert a Viena, i la sordesa havia començat a inquietar-lo seriosament. Mentrestant, desenvolupa una ingent producció cambrística, per satisfer l'ànsia musical dels seus amics nobles. La noblesa i l'alta burgesia acabaven de descobrir la natura, de manera que la música que burgesos i nobles aficionats podien executar en tertúlies a l'aire lliure tenia gran demanda.
El Septet va ser un èxit immediat des de la seua aparició, encara que Beethoven mantindrà perennement amb l'obra certa distància. Dirà, més tard: "... hi ha en ell molta imaginació però poc art ... En aquella època jo no sabia compondre, ara crec que sí que sé".
Escolteu el Minuet complet:

Timbre març (2019)

Al mes de març escoltarem 3 fragments del Children's Carnival op. 25 d'Amy Beach:
  • Promenade
  • Pantalon
  • Harlequin 
Amy Beach estudia piano amb sa mare, Clara Imogene Marcy Cheney, convertint-se ràpidament en una nena-prodigi de l'instrument, que fa el seu primer recital als 7 anys.
 El 1875 la seua família es trasllada a Boston. Allà estudiarà harmonia, contrapunt i composició. Deu anys després debuta amb una de les orquestres més importants dels EUA, la Simfònica de Boston.
Casada amb el Dr. Henry Beach, limita les seues aparicions públiques, dedicant-se gairebé en exclusiva a la composició. Autora pionera - és la primera americana a compondre una simfonia- va aconseguir obrir les portes de les societats musicals de l'època a les moltes dones que al segle XX desitjaven veure interpretades les seues obres. El seu estil, no alié a les influències de Wagner, Brahms i Debussy, s'enriqueix amb el folklore americà i amb el seu talent per ideació de melodies.
Després de la mort del seu marit en 1910, reprén la seua carrera interpretativa amb una gira que comença a Alemanya i per la qual es dóna a conéixer com a intèrpret i compositora per Centreeuropa, tornant als EUA en 1914, per dedicar-se amb èxit a la seua carrera de pianista i compositora. 
 

Timbre febrer (2019)

Al timbre de febrer escoltarem un fragment de l'obertura d'Orfeu als inferns de J. Offenbach (1819-1880).
Orfeu als inferns (Orphée aux enfers) és una òpera còmica en quatre actes amb música de Jacques Offenbach. Va ser estrenada al Théâtre des Bouffes de París el 21 d'octubre de 1858.
Va ser la primera vegada que Offenbach va usar la mitologia grega com a teló de fons per a una de les seues bufonades. El fragment que escoltarem, galop infernal, és famós fora dels cercles clàssics com la música del "Can-can" (fins al punt que la melodia és coneguda erròniament com “Can-can).
Orfeu als inferns és una burlesca adaptació del mite grec d'Orfeu i Eurídice. Orfeu és músic i Eurídice no és precisament un exemple de fidelitat conjugal. Plutó, que la festeja, com altres tants, oculta la seua veritable identitat i es fa passar per un tal Aristeu, un fabricant de mel. També Júpiter el rei dels déus, la pretén i per aconseguir-la es transforma en mosca, passant per l'ull del pany.
Quan Eurídice mor, Orfeu, encara que la detesta, ha d'anar a l'infern per rescatar-la, d'acord amb el que s’estableix. En l'infern veurà de tot: déus que ballen el can-can, que s'oposen a Júpiter cantant La Marsellesa o que dansen un minuet. Al final d'aquest accidentat viatge, just quan Orfeu està a punt de tornar a la Terra amb Eurídice, Júpiter li dóna una puntada de peu que l'obliga a girar-se. Eurídice, així, retorna als inferns, on és rebuda amb goig a una desenfrenada bacanal.


Timbre gener (2019)

Al timbre de gener escoltarem 2 fragments de preludis del Clave ben temperat de J. S. Bach:
  • Núm. 1 en do major BWV 846
  • Núm. 3 en do# major BWV 848
 El clavecí ben temperat (en alemany: Das wohltemperierte Klavier) és el nom de dos cicles de preludis i fugues compostos el 1722 i 1740 per Johann Sebastian Bach en totes les tonalitats majors i menors de la gamma cromàtica per a instrument de teclat. Els dos llibres actualment són coneguts com El clavecí ben temperat i són anomenats Llibre I i Llibre II, respectivament. El clavecí ben temperat és considerat una de les composicions més influents a la història de la música clàssica.
Va ser la primera col·lecció d'obres per a les 24 tonalitats del nostre sistema tonal.
Al timbre escoltarem versions amb piano.

El clavecí, molt conegut i utilitzat durant el Barroc, va anar caient en l'oblit, i la majoria de les peces escrites per a ell van començar a ser interpretades amb el nou fortepiano, avantpassat del piano modern; com el seu nom indica, permet canvis de volum amb només variar la intensitat de pulsació de les tecles, mentre que el clavecí no: la seua intensitat de so és uniforme, sense contrastos.


Timbre novembre (2018)

Al mes de novembre escoltarem aleatòriament:
  • Dansa del Sabre
  • Lezghinka 
del ballet Gayaneh d'Aram Khatxaturian.
Nascut a Tbilisi, Aram Khatxaturian, era fill de pares pobres que no podien pagar la seua educació. No va ser fins a 1921 que es va traslladar a Moscou i va entrar a la Gnesin School of Music.
Gayaneh - el seu segon ballet- va ser escrit el 1942. Presenta un argument propi de l'època soviètica: Gayaneh, l'heroïna d'aquesta història (i el nom de pila, per cert, coincideix amb el de l'esposa del propi Khatxaturian) està casada amb un mandrós borratxo, al qual denúncia per representar una amenaça per a la col·lectivitat; ell l'ataca, però en el moment decisiu apareix una patrulla de l'Exèrcit Roig que la salva El malvat protagonista està exiliat, i el ballet acaba amb goig general i un brillant conjunt de danses nacionals, incloent:
  • Dansa del Sabre: dansa d'espases armènia, en la qual els dansaires mostren la seua habilitat amb els sabres. La secció central incorpora una cançó tradicional armènia.
  • Lezghinka: és el nom col·lectiu originalment donat pels russos a totes les danses caucàsiques unides per un ritme ràpid de 6/8. Pot ser només masculí o en parella. La melodia és clara i dinàmica, el ritme és ràpid. L'home, imitant a l'àguila, cau de genolls, salta i balla amb passos concisos i moviments forts i aguts de braços i cos.

Timbre octubre (2018)



Al mes d'octubre escoltarem aleatòriament:
  • Pini di Roma: I pini di Villa Borghese 
  • Feste romane: L’ottobrata
del compositor Ottorino Respighi (Bolonya, 9 de juliol de 1879 - Roma, 18 d'abril de 1936), compositor, musicòleg i violinista italià. Conegut fonamentalment pel conjunt de tres poemes simfònics anomenat com la Trilogia Romana (Pini di Roma, Fontane di Roma i Feste romane) i les suites d'Àries i Danses Antigues.

L’ottobrata romana eren les festes d’octubre que tancaven la collita. Van ser organitzades amb l'únic propòsit d’esbarjo i evasió, tant per a la noblesa com per al poble.






Villa Borghese és un gran parc enjardinat d'estil anglès naturalista situat a Roma. És la seu de la famosa Galeria Borghese.






Amb la tecnologia de Blogger.