Timbre febrer (2019)

Al timbre de febrer escoltarem un fragment de l'obertura d'Orfeu als inferns de J. Offenbach (1819-1880).

Orfeu als inferns (Orphée aux enfers) és una òpera còmica en quatre actes amb música de Jacques Offenbach. Va ser estrenada al Théâtre des Bouffes de París el 21 d'octubre de 1858.
Va ser la primera vegada que Offenbach va usar la mitologia grega com a teló de fons per a una de les seues bufonades. El fragment que escoltarem, galop infernal, és famós fora dels cercles clàssics com la música del "Can-can" (fins al punt que la melodia és coneguda erròniament com “Can-can).

Orfeu als inferns és una burlesca adaptació del mite grec d'Orfeu i Eurídice. Orfeu és músic i Eurídice no és precisament un exemple de fidelitat conjugal. Plutó, que la festeja, com altres tants, oculta la seua veritable identitat i es fa passar per un tal Aristeu, un fabricant de mel. També Júpiter el rei dels déus, la pretén i per aconseguir-la es transforma en mosca, passant per l'ull del pany.
Quan Eurídice mor, Orfeu, encara que la detesta, ha d'anar a l'infern per rescatar-la, d'acord amb el que s’estableix. En l'infern veurà de tot: déus que ballen el can-can, que s'oposen a Júpiter cantant La Marsellesa o que dansen un minuet. Al final d'aquest accidentat viatge, just quan Orfeu està a punt de tornar a la Terra amb Eurídice, Júpiter li dóna una puntada de peu que l'obliga a girar-se. Eurídice, així, retorna als inferns, on és rebuda amb goig a una desenfrenada bacanal.

Timbre gener (2019)

Al timbre de gener escoltarem 2 fragments de preludis del Clave ben temperat de J. S. Bach:

• Núm. 1 en do major BWV 846
• Núm. 3 en do# major BWV 848

 El clavecí ben temperat (en alemany: Das wohltemperierte Klavier) és el nom de dos cicles de preludis i fugues compostos el 1722 i 1740 per Johann Sebastian Bach en totes les tonalitats majors i menors de la gamma cromàtica per a instrument de teclat. Els dos llibres actualment són coneguts com El clavecí ben temperat i són anomenats Llibre I i Llibre II, respectivament. El clavecí ben temperat és considerat una de les composicions més influents a la història de la música clàssica.
Va ser la primera col·lecció d'obres per a les 24 tonalitats del nostre sistema tonal.
Al timbre escoltarem versions amb piano.

El clavecí, molt conegut i utilitzat durant el Barroc, va anar caient en l'oblit, i la majoria de les peces escrites per a ell van començar a ser interpretades amb el nou fortepiano, avantpassat del piano modern; com el seu nom indica, permet canvis de volum amb només variar la intensitat de pulsació de les tecles, mentre que el clavecí no: la seua intensitat de so és uniforme, sense contrastos.